Advertise on podcast: Introducció a la vida i l’alcohol

Barcelona s'ha convertit en un lloc hostil com Mario Kart. Desenes de ciutadans de la Ciutat Comtal estan farts de viure-hi o bé de transitar-hi. Anem cap a millores en la qualitat de vida dins de la ciutat. És cert això? Estan millorant la qualitat de la vida dins de la capital catalana o ens estan traient temps per a poder gaudir de la vida? No ho sé. És només un podcast editat per un noi tontet i mitjanament guapu que us explica el seu punt de vista.

És una tendència avui dia debatre les poca-soltades. Tenim periodistes i altres categories opinadores que cada dia, o setmana, ens sorprenen amb l'absurditat de la seva irreverència. Parlen —o escriuen— sobre temes que no creaven debat ni suposaven un problema a la ciutadania general, però que, segons certes ments pensants, cal canviar o reformar per una lògica il·lògica que han creat a força de repetir-se dins seu el mateix mantra "si ho dic, és que és així" per seguir després amb el segon mantra "com més ximple la ximpleria, més ressò a les xarxes". En fi, un debat que no s'acaba mai i una realitat molt vertadera: les tradicions són inventades i si no fan mal a ningú, deixeu-les en pau.

L'altre dia vaig mirar una sèrie que narrava d'un noi que va sortir de l'armari. Estic bastant obsessionat amb el tema LGBTIQ+ últimament i sempre que puc miro alguna cosa de l'estil. Aquesta sèrie la protagonitzava un noi blanc, cis-gai, que decidia sortir de l'armari i explicar-ho a la seva família, la seva gent, amics, pastor (WTF) i etc. Era bona la sèrie? No. La tornaria a veure? No. El noi era un privilegiat? Sí. El noi estava ben bo? Per descomptat. És una sèrie d'entreteniment o pedagògica? Cap de les dues opcions. En fi: Colton, molt bé. Un petó de meló i poca cosa més. Una sèrie buida i amb tòpics pertot arreu.

Durant els meus llargs vint-i-dos anys he provat diferents cafès i des dels 16 podria dir que n'era tot un expert: vagava pel poble i pobles del costat del meu a la recerca del bar on penjava el cartell "Illy", una marca coneguda que resulta ser la més cara i més bona d'Itàlia. Aquesta dada la sé només jo i tot el seguit d'amics que m'acompanyaven a beure aquesta interessant i deliciosa beguda a partir de petit grans que es cullen, de vegades, també de forma poc ètica. Doncs no us parlaré de l'ètica, perquè no en sé prou, però sí de l'experiència que he tingut fins ara amb el cafè de la universitat i què m'agradaria que fessin a les universitats.

No trobo representació als mitjans catalans de persones gais cis com soc jo. Millor dit, no trobo gent de la meva edat que digui alguna cosa interessant en directe per a la resta de persones que tenim els mateixos gustos sexuals i la mateixa edat. Som la generació més oberta del món, però de vegades penso que només ens ho diuen perquè follem més i tenim els orificis més elàstics. M'equivoco? Potser sí, no ho nego, ara bé, és només un punt de vista esperpèntic i exhilarant fet per un noi amb l'autoestima superguai, avui.

"Barcelona o poble: that is the question." escriuria en Shakespeare si visqués avui dia a Barcelona després d'una pandèmia. Ara bé, he fet com el Foraster de la teletres i he marxat de la ciutat durant un parell de mesos per viure en un poble, en una casa amb escales i persianes i jardí. És tot tan meravellós com ens pinten a la tele? És la ciutat de Barcelona una porqueria amb carrers i delinqüents? Doncs les meves opinions són meves i meves seran, nascudes sempre de l'única font fiable que conec: el meu cap.

Després de gairebé sis mesos he tornat amb aquest nou episodi d'"Introducció a la vida i l'alcohol" i us he de dir que em fa molta il·lusió explicar-vos una vegada més el perquè he deixat de fer podcast durant aquest període i també el perquè crec que tenim una generació viciada a Internet, però no massa en treure'ns de sobre tota aquella colla de sangoneres sense títols que cobren molts calés i, com a bons venedors, ens venen una realitat que no és pas la seva, però, que intenten fer-se seva. Si no m'heu entès, fer clic al botonet de reproducció que així t'ho aclareixo! Un petó de meló.

Un amic meu em va convidar a passar una nit en un quart fosc. Era el Petit-suisse del local. Anys després, revisito amb un podcast amb aquesta ment de mamarratxa tot el que sempre he pensat i que no he dit mai sobre aquests llocs. Sorprenent? Pot ser. Agosarat? Gens ni mica. Menys prejudicis i més llibertat, collons!

Estic fins als collons d'haver de romandre dins la comarca: el Barcelonès és una comarca petita i hi ha massa gent. Vaig estar mirant totes les possibilitats d'escapar-me i saltar-me el confinament comarcal, però resulta que si ho intento, em pillen. Segur. Doncs he estat rumiant sobre què i com puc fer més amena aquesta estada dins la comarca catalana que té gairebé el 30% de la població de Catalunya (i si recordeu l'anunci "Catalunya, 7 milions i mig de futurs), ja sabreu de quina xifra parlo. Doncs apa, un altre podcast amb musiquetes, ara que n'he après de posar-les.

Qui ho diria —no fan ni quatre anys que visc aquí —que acabaria sortint a TV3, al programa "Nexes". Quines emocions, quin dia, quina meravella estar enmig d'un plató amb més de 100 persones entre participants, Mònica Terribas i Jordi Basté i l'equip del programa! Va ser una experiència enriquidora, interessant i sobretot nova! El programa girava entorn el tema "mentir". I en Jordi Basté em va preguntar si estava disposat a dir tota la veritat o no... Si en voleu saber la resposta, escolteu el podcast! Doncs vinga, deu minuts entretinguts amb humor i explicacions d'un dimecres que no va ser un dimecres qualsevol. (Per cert, si busques a TV3 a la carta "Nexes-mentir", surto en els primers 10 minuts).

És broma! No demanaria la nacionalitat espanyola per res del món! O potser sí? Who knows? Doncs una ventada d'aire fresc en aquests dies de mitja primavera, hivern que no vol marxar i molta Covid! Uns minuts fenomenals amb mi, sobre el perquè no m'he demanat la nacionalitat espanyola i sobre el perquè vaig deixar de gravar el podcast durant unes setmanes. També, us ho anticipo, una reflexió en clau indepe (ja que està de moda) sobre el que he vist darrerament i què en penso. Si necessiteu un tertulià que no calla ni sota l'aigua, doncs ja sabeu per on contactar amb mi!

Qualsevol persona que tingui un mínim d'interès a aprendre llengües, o bé perquè vol o perquè ho necessita, té facilitat o menys en trobar el seu mètode alternatiu i súpereficaç per a poder aprendre un idioma de la forma més fàcil possible. No sempre és possible, però per què no intentar-ho? Jo vaig aprendre castellà a batxillerat, però no en sabia prou amb els llibres, així que he espavilat buscant alternatives a YouTube. I pel català? Si bé la Bad Gyal em va dir (sí, la vaig conèixer) que ella era pedagògica —amb les seves cançons (i és cert, pel que fa al meu cas)— doncs per mi ho va ser també el presentador del TN vespre, el 324, Blaumut i altres... Podria ser-ho per tu també, què en penses?