Advertise on podcast: El divan, amb Sílvia Cóppulo

Aprofitant la publicació del seu últim llibre, "El mal entès", asseiem Màrius Serra a "El divan", perquè ens encomani aquesta dèria que li ve de menut de jugar amb la llengua (com fa diàriament des de fa ja dues dècades a l'antena de Catalunya Ràdio) i l'alegria que desprèn, un estat d'ànim que és el motor de la seva vida. També hem gosat demanar-li què hem de fer amb l'estat de la llengua catalana. Ras i curt, diu que no vol malentesos: hem de ser tots plegats part de la solució, obrint la ment i sent menys primmirats.

Agnès Marquès s'asseu a "El divan" amb el seu llibre "La segona vida de Ginebra Vern" sota el braç. El viatge literari per Texas, que li ha valgut el premi Ramon Llull, li serveix també per evocar el luxe del silenci pel qual tant sospira. El busca quan es refugia entre pins a prop del mar així que la intensitat dels mitjans de comunicació l'hi permet. Entre records d'infantesa a Euskadi i memòries de ràdio esportiva al cotxe dels pares, l'autora reflexiona sobre el periodisme i les pràctiques de pescar clics que han portat la professió a llocs que preferiria evitar. Veritat, fets, interpretacions, percepcions i secrets formen part d'una conversa plena de subtileses.

Ramon Tremosa diu que la música li ha salvat la vida, sigui consumint-la o cantant com a tenor a la coral del barri de Gràcia. Economista eminent, va aprendre de Plató que a la política no t'hi pots estar una vida. Per això, ara s'ha consagrat del tot a l'ensenyament, la seva passió, mentre manté un amor insubornable per Catalunya, hereu de la pagesia que va viure de jove a l'Alta Ribagorça i al Pla d'Urgell. I al futur li demana, a banda de gaudir de família, amics i viatges, no haver de dedicar-se a defensar la seva llengua, que considera qüestionada.

El metge palestí Akram Loubad, el convidat d'avui a "El divan", no sap quin dia va néixer. Li van negar la identitat. Només li queden tres germans vius. N'eren 10, a casa. Una casa que va passar a ser una tenda de campanya, en un camp de refugiats, a 20 quilòmetres de la Franja de Gaza. D'aquell territori en recorda els carrers estrets, el lavabo compartit i una vida tan dura i tan inhumana que el van forçar a l'exili. Està agraït a Catalunya per haver-li donat oportunitats i haver-li tornat la dignitat. I dels israelians, diu que hi té empatia, però que és una societat malalta perquè odien.

Demanar-li a l'Enric Calpena que assegui Catalunya a "El divan" era tota una gosadia. Així que hem preferit asseure-l'hi a ell perquè ens expliqui quins episodis de la nostra història mereixen ser ben analitzats. Resulta que ho són tots! Comptat i debatut, el nostre convidat a "El divan" està convençut que el nostre és un país traumatitzat. Que li falta tranquil·litat. Un autèntic bany de realitat considerant que ens ho avança algú que ha estat "En guàrdia" durant més de mil programes a la ràdio pública i nacional de Catalunya.

En aquest programa, a "El divan", una dona de cap a peus, conscient de l'esforç de la multitud de dones que han treballat intensament durant generacions perquè ella avui pugui ser una metgessa d'èxit. I això que la doctora María Pérez va apostar per la medicina integrativa malgrat la profunda desconfiança que l'envoltava. Es defineix com una dona valenta. No ho diu per dir. Castellana de soca-rel, filla de guàrdia civil, va votar al referèndum d'independència de Catalunya i va explicar a les seves filles que cal sempre tenir criteri propi a la vida. Paraula de dona d'èxit.

El catedràtic d'ètica Norbert Bilbeny, que s'asseu avui a "El divan", va aprendre ràpid que allò de raspallar abrics a la sastreria Élite de Barcelona, on treballava de marrec, no estava fet per a ell. Dibuixar i llegir el van alliberar d'aquella vida, que va transformar més tard en el conreu d'una curiositat insaciable, que l'ha portat a reflexionar sobre la vida, la immigració i una Catalunya que voldria econòmicament més lliure. Però sense independència. El que sí que és innegociable per a aquest lletraferit, amant de Bach i Mozart, és el gaudi de la companyia d'altres persones. I mirar el cel i les Plèiades. Un altre espectacle de vida que no es vol perdre mai.

El camí de l'oest de Catalunya a Noruega és llarg. Sobretot si es passa per Anglaterra. Aquest és l'itinerari vital de la convidada d'avui a "El divan", Mònica Guillén-Royo. Una investigadora del clima, lleidatana, que ho va deixar tot per volar primer a Bristol i després a Oslo, al prestigiós centre de recerca ambiental Cicero, i perseguir la fascinació intel·lectual provocada per un llibre que li va canviar la vida: "Una teoria de les necessitats humanes". Un llibre que l'ha assegut al seu divan particular, i l'ha convençut que treballem, treballem i treballem per tenir més quan no ens cal. I pel camí malbaratem el planeta. Per què ho fem, doncs?

Una crisi de fe va portar l'Eduard Sala a fer un tomb de vida radical. No tenia ni 20 anys. Encaminat als estudis d'economia, aquell sotrac va acabar sent el motor de canvi cap a l'altruisme social i el voluntariat. Ara, el director de Càritas a Barcelona s'asseu a "El divan" per reflexionar sobre la vida i sobre la dificultat de tirar endavant, però també sobre la possibilitat de superar els moments difícils a partir d'estratègies senzilles. I que són de franc. Com ara ser empàtic. Escoltar. I apreciar el que tenim.

Carme Portaceli i Inés Boza porten al Teatre Nacional de Catalunya una visió innovadora i trencadora de Maria Magdalena, transformada en una dona investigadora que va de Barcelona a Brussel·les per fer una conferència. Però també altres dones que l'acompanyen són Maries Magdalenes. I Crist, un taxista. Una picada d'ullet de dones amb cabells llargs, una identificació col·lectiva amb Maria Magdalena que captiva i que ens narren a "El divan" la directora i la dramaturga d'una aventura colossal que subratlla una idea controvertida: "darrere del mite de Maria Magdalena, hi anem totes".

Els mariachis, el tequila i el Barça formen part de l'univers vital de Mateo Valero, un home que diu que és producte del caos i que considera l'esforç un valor inqüestionable. El barber del seu poble li va ensenyar matemàtiques amb l'esperit vital del llogarret aragonès on va créixer i on l'aigua és un tresor. Mig segle després, aquell vailet s'ha convertit en un malalt del Barça i -sobretot- en un professional admirat a tot el món, que dissenya computadores i lidera un equip internacional de genis al Barcelona Supercomputing Center. Els peus a terra, la mirada al futur i Alfamén al cor.

La ràdio era omnipresent en la infantesa d'en Xavier Grasset, un fill de Vila-seca que ha excel·lit en aquest mitjà màgic que escoltava sota d'un trespol irregular amb els seus tres germans. El convidat d'aquesta setmana a "El divan" recorda amb enyorança les sèries "Bonanza" i "El virginiano", que el traslladaven des del sud de Catalunya, que vol més ambiciós, a la màgia de mons llunyans. I ara, si bé no creu que el món s'acabi, demana més ambició i mirar-se amb una altra cara la gent que fa anys i vol seguir fent feina. Ell ho fa cada tarda des de "La selva", a TV3.

Carmina Munté ja fa 15 anys que viu a Anglaterra, on la seva formació d'enginyera l'ha portat a posicions de gran responsabilitat a la multinacional Nissan. El temps passat fora la fa valorar més que mai el camí que ha fet en una vida que va començar a Girona i que l'ha compromès molt amb una Catalunya que ara veu perduda. Tanta feina feta fora també l'ajuda a entendre que, arribats a un punt de la vida, la família i les arrels s'imposen. Unes sensacions que tenen molt a veure amb l'adopció d'una criatura anglesa, que espera veure créixer a casa nostra, i que li ha fet entendre que hi ha vivències i sensacions que són tan genuïnament catalanes que sembla mentida que no les apreciem més. A "El divan", hi parlem des de la delegació del govern de Catalunya al Regne Unit.

Seny i rauxa caracteritzen Elena Fort, advocada i vicepresidenta del Barça, que s'asseu a "El divan" orgullosa del seu rol com a gairebé l'única dona amb protagonisme a les juntes directives d'un equip de futbol. El seny d'una formació sòlida l'ha ajudat a superar tragèdies vitals de ben jove. La rauxa l'ha empès a assumir un lideratge valent als passadissos del poder, esportius i polítics. Positiva i forta, augura un futur benigne per a Catalunya, un far que l'ha guiat des de ben menuda, va abraçar la catalanitat en tota la seva expressió des del barri barceloní del Poble Sec.

Jaume Clotet s'ha entestat a fer que la literatura catalana també tingui obres que entretinguin, diverteixin i facin passar una bona estona. Per això creu que "La germandat de l'àngel caigut" i "La calavera de l'apòstol", amb què ens ha atrapat, contribueixen a fer millor la Catalunya que tant estima i per la qual ha treballat portant diferents barrets. Papes, bisbes, Satanàs i el monestir de Montserrat són part d'un univers vital que Clotet desgrana amb la trapelleria que ja tenia aquell marrec de Sarrià que feia entremaliadures a Madrid amb un carnet d'identitat català. Ara Clotet ens demana mantenir l'optimisme. Al capdavall, diu, no estem pas tan malament.