Advertise on podcast: En guàrdia!

Capítol 1082. Després de la dictadura de Sul·la, en el segle I abans de Crist, havia quedat força clar que les fórmules polítiques de la República Romana estaven en procés de descomposició, i que els únics que podrien controlar el poder serien els personatges forts, amb el suport de l'exèrcit i el favor de la plebs. Gneu Pompeu Magne i Juli Cèsar van ser aliats circumstancials en el Primer Triumvirat, juntament amb Marc Licini Cras, però es tractava d'una aliança fràgil que acabaria desembocant en un enfrontament obert, i més quan va morir Cras. En poc temps Cèsar va passar de ser el sogre de Pompeu a enfrontar-s'hi en una guerra civil. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1081. "Carros de foc", de Hugh Hudson, és una de les pel·lícules amb rerefons esportiu més memorables del segle XX. Tot i que es va promocionar com una història real, els fets en els quals es basa el film britànic del 1981 no s'assemblen gaire a com s'expliquen a la pel·lícula. El film va ser un èxit internacional i explicava, a la seva manera, la participació dels atletes britànics en els Jocs Olímpics del 1924, que es van fer a París. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martín, periodista esportiu i exprofessor de Comunicació.

Capítol 1080. En paral·lel a la carrera comercial per trobar noves rutes marítimes a l'Àsia Oriental, a mitjan segle XVI es va iniciar una nova cursa per l'evangelització. Si el 1543 desembarcaven a les costes japoneses els primers mercaders portuguesos, només sis anys després, l'estiu del 1549, ho feien tres missioners de la Companyia de Jesús, constituïda feia poc, en una missió patrocinada per la Corona de Portugal. La presència dels jesuïtes al Japó va anar en augment fins a l'expulsió dels occidentals de l'arxipèlag, ja ben entrat el segle XVII. Va formar part d'un procés de colonització i de globalització gairebé inèdit fins aleshores. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra, divulgador, expert en la cultura japonesa i autor del llibre "Toyotomi Hideyoshi y los europeos. Portugueses y castellanos en el Japón samurái".

Capítol 1079. Un dels reis més importants de la història de la Corona catalanoaragonesa va ser també uns dels personatges més rellevants de l'Europa del segle XV. Al llarg del seu regnat, que va del 1416 al 1458 i marca el pas de l'edat mitjana a l'humanisme renaixentista, aquest sobirà tan culte com ambiciós va aconseguir incorporar als seus dominis el regne de Nàpols, juntament amb Sardenya i Sicília. Després d'haver invertit prop de vint anys en aquest objectiu militar, va establir la cort a Nàpols, on es va envoltar de grans intel·lectuals i artistes de l'època, i no va tornar mai més a Catalunya. El nom amb què ha passat a la història és el d'Alfons V el Magnànim. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Josep Brugada, llicenciat en Filologia Catalana i amb un màster en Introducció a la Recerca. Autor del llibre "Alfons el Magnànim (1396-1458). Tres corones per a un rei. Catalunya-Aragó, Sicília i Nàpols", de l'Editorial Base.

Capítol 1.078. Luci Emili Patern va ser un centurió romà d'Aeso, actual Isona, i no un de qualsevol. Veterà de les guerres de la Dàcia i la Pàrtia, va servir a les ordres directes de l'emperador Trajà com a membre de la Guàrdia pretoriana. La lluita a les files de la unitat d'elit amb més nom de l'Antiga Roma seria el punt àlgid d'una carrera militar a través de la qual un soldat de províncies va arribar a la mateixa capital de l'Imperi en el moment més gloriós. Però, al mateix temps, és tot just en vida de Luci Emili Patern que va començar el declivi de la civilització romana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Bermúdez, arqueòleg, membre del projecte de recerca sobre la ciutat romana d'Aeso i col·laborador del Museu de la Conca Dellà.

Capítol 1077. El cop d'Estat civicomilitar que va viure el Brasil l'1 d'abril del 1964 i que es va materialitzar en una dictadura vigent fins al 15 de març del 1985, un període de més de vint anys, va incrementar l'ocupació econòmica d'aquelles zones del país habitades per pobles indígenes. Durant anys s'havia anat forjant la idea en l'imaginari col·lectiu que l'Amazones era una font inesgotable de recursos i que podria resoldre qualsevol crisi de l'Estat i de la seva economia capitalista. Però els militars van mostrar l'actitud més depredadora que havien viscut aquests pobles al llarg de cinc segles i van deixar cicatrius profundes a la selva i a les diferents poblacions per on van fer avançar la frontera econòmica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Zeus Moreno Romero, doctor per la Universitat Estatal de Maringá, al Brasil, i professor d'Història a la Universitat Estatal de Londrina i l'Institut Federal de São Paulo.

Capítol 1076. Pel seu caràcter discret, però també per la persecució com la que va rebre a Espanya durant el franquisme, la francmaçoneria ha estat un moviment força desconegut per la societat en general. La maçoneria no és un partit polític ni una secta religiosa. És una institució universal de fraternitat i tolerància mútua que proclama l'existència d'un principi creador no identificat per l'ésser humà anomenat Gran Arquitecte de l'Univers. Els orígens es remunten molts segles enrere, vinculats a una de les activitats humanes més antigues, la construcció, però al llarg del temps ha anat adquirint un valor simbòlic que encara perdura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Brunet, expert en maçoneria i patró de la Biblioteca Arús.

Capítol 1075. Cap altre empresari del sector de l'oci va saber evolucionar amb els gustos del públic barceloní al llarg del segle XX com ho va fer Pere Balañá, un home ambiciós que va fundar un autèntic imperi amb diversos tentacles. De tenir una vaqueria al barri de Sants va passar a gestionar les places de toros de la ciutat, convertint la Monumental en una de les més importants del món, i va acabar construint algunes de les sales de cinema més modernes i luxoses d'Europa. Va ser, de lluny, el magnat de l'espectacle més important de la seva època. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Guixà, periodista, autor de la biografia "Balañá. El mayor espectáculo del mundo", de l'Editorial Almuzara.

Capítol 1074. Bona part de les decisions dels Estats Units en matèria de política exterior durant els anys 70 del segle XX van estar directament relacionades amb una figura tan polèmica com influent. La fi de la guerra del Vietnam, la relació amb els governs de l'Amèrica del Sud i la distensió amb la Xina i la Unió Soviètica, entre moltes altres qüestions, van ser definides en les línies mestres per les maniobres d'un polític i estrateg astut, que va actuar sovint a l'ombra. Era Henry Kissinger, que fugint de l'Alemanya nazi va arribar a ser el cap de la diplomàcia del seu país d'acollida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pep Martí Vallverdú, periodista, llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de política a Nació Digital.

Capítol 1073. Un aspecte poc conegut del feixisme espanyol, tan poderós al llarg de bona part del segle XX, és que té les arrels a Cuba i que a la Península es va configurar a Barcelona, abans que en cap altre lloc, entre el 1919 i el 1923, en una època de molta conflictivitat social. A diferència del que se sol afirmar, ni el feixisme espanyol va sorgir a inicis dels anys 30, ni Madrid i Valladolid en van ser els únics focus. Les primeres experiències del feixisme espanyol, tenint en compte que la ideologia feixista comprèn moviments i etapes diverses, van tenir Catalunya com a banc de proves. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Casals Meseguer, doctor en Història i coautor del llibre "El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español", editat per Pasado & Presente i coescrit amb Enric Ucelay-Da Cal.

Capítol 1072. La idea del bandoler com aquell assaltant de camins que ataca el ric i dona al pobre, un lluitador llegendari de finals de segle XIX que viu a la muntanya fugint de la llei i d'una vida tradicional, és molt diferent de la realitat. Aquesta idea romantitzada la van impulsar els que no van patir el bandolerisme. Sovint, els bandolers eren personatges sanguinaris i descarnats, molt allunyats de la idea de justiciers del poble, que van actuar des del segle XI fins al segle XX i estaven presents a gairebé tot el país. Com va dir el virrei García Álvarez de Toledo ja al segle XVI: "Tot Catalunya està plena de bandolers." En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sylvia Lagarda-Mata, escriptora i periodista, que ha publicat "Catalunya, terra de bandolers", d'Angle Editorial.

Capítol 1071. Durant els anys en què Francesc Macià va exercir com a president, la segona residència de la família va adquirir un protagonisme polític destacat. La Casa Vallmanya era una casa pairal del segle XVII, dins del terme municipal d'Alcarràs, que pertanyia a Eugènia Lamarca, la dona de Macià. A banda de ser un espai de retir espiritual i un refugi, va ser un quarter general on encarar les activitats públiques. Es tracta de l'única residència conservada del primer president de la Generalitat republicana, amb valor històric i patrimonial, tot i que actualment està abandonada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Dalmau, economista i professor de secundària, i coordinador del llibre "Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià", de Pagès Editors.