Advertise on podcast: Arqueopòdcast

El jaciment de Can Piteu-Can Roqueta, situat a Sabadell, constitueix un dels conjunts arqueològics més rellevants de la fi de l’Edat del Bronze i l’inici de l’Edat del Ferro a Catalunya. L’element més emblemàtic d’aquesta necròpolis és, sens dubte, l'urna cinerària, que reflecteix els canvis en els rituals funeraris de les poblacions preibèriques en un període en què la incineració era la pràctica dominant. Aquestes urnes són vasos de ceràmica fets a mà, de formes bicòniques o globulars, sovint decorades amb acanalats, sobretot durant el Bronze final. El ritual consistia a cremar el difunt en una pira i dipositar-ne les restes òssies netes, és a dir, sense cendres, a l'interior del recipient que, finalment, col·locaven dins una petita fossa excavada. Aquestes peces no eren simples contenidors; sovint anaven acompanyades d'un aixovar format per petits objectes de bronze. Ja a l’Edat del Ferro, les fosses es van fer més grans per allotjar un elevat nombre de vasos d’acompanyament de formes diverses i un aixovar metàl·lic també més nombrós i variat que inclou els primers objectes de ferro que arribaren al nord-est peninsular. La gran densitat de tombes trobades a Can Roqueta ens parla d'una societat complexa i plenament assentada al territori. Les urnes no només ens han permès entendre les seves creences sobre la mort, sinó que l'anàlisi de la seva manufactura ens revela una artesania local sofisticada. D’altra banda, la riquesa d’objectes metàl·lics documentats (més de 500) evidencia clarament la profunda connexió amb els corrents culturals del Golf del Lleó i les xarxes comercials meridionals, sovint vinculades als fenicis.

Ens capbussem en la història subterrània de Tàrrega per descobrir un dels seus secrets més ben guardats: el pou de gel. Ubicat vora l’antiga muralla, aquesta estructura circular de pedra és un testimoni fascinant de l’època en què el gel no es fabricava, sinó que es «recol·lectava». Construït a principis del segle XVII, va funcionar com a magatzem de neu i gel fins l’any 1785. Aquests productes s’acumulaven durant l’hivern per tal d'abastir la població durant els mesos de calor. No era només un recurs de luxe per refrescar begudes; el fred era una necessitat vital per a la conservació d’aliments i, també, per a usos medicinals. A través de la seva impressionant volta de pedra i les restes arqueològiques recuperades, analitzem com funcionava el comerç del fred a la Catalunya de l'edat moderna i com aquesta infraestructura va caure en l'oblit amb l'arribada de la industrialització. Un viatge al passat on la gestió dels recursos naturals era una qüestió de supervivència i enginy.

El projecte de recerca actual de la seu d’Empúries del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que ha comptat amb la col·laboració de l'Institut Arqueològic Alemany de Madrid (DAI) en el marc del projecte Groundcheck, proposa una mirada innovadora que connecta el passat clàssic amb els desafiaments mediambientals del present. La recerca ja no se centra només en l’estudi de les restes arqueològiques dels diferents nuclis de poblament, sinó també en l'anàlisi diacrònica de les transformacions del paisatge i l'evolució de la línia de costa durant els darrers mil·lennis. L'estudi dels espais portuaris de l'antiga Empòrion és una peça clau d'aquest engranatge. A través de sondejos geològics i geoarqueològics, d’estudis geomorfològics i de prospeccions geofísiques, els investigadors han pogut reconstruir els canvis dels antics cursos fluvials, el procés de colmatació de les antigues zones humides, la progressió de la línia de la costa i les variacions del nivell del mar. La interrelació de les dades del paisatge amb les del poblament permet entendre Empúries com un "laboratori" on observar la resiliència de les societats antigues davant els canvis en l'entorn. Aquesta recerca multidisciplinària, que integra arqueòlegs, geòlegs, geomorfòlegs, palinòlegs, etc., no només aprofundeix en el coneixement del port i la ciutat, sinó que aporta dades crucials per preveure l'impacte del canvi climàtic futur sobre el patrimoni litoral. Així, Empúries esdevé un pont científic que ens ensenya com el passat pot oferir lliçons valuoses per a la gestió del paisatge del demà.

Si passegem avui pel conjunt monumental d'Olèrdola, tocant a la muralla, descobrirem les restes d'una instal·lació industrial complexa i sofisticada. Fa 2.300 anys, aquest indret era una tintoreria i adoberia en plena activitat, l'única d'aquestes característiques documentada fins ara en tot el món ibèric. En aquest episodi, reconstruïm la vida frenètica d'aquest taller del segle IV i III aC. Aquí, els artesans cossetans transformaven pells i teixits utilitzant l'aigua i pigments naturals extrets de plantes i minerals. No deuria ser una feina agradable ja que les olors fortes dels tanins i els processos de maceració segur que impregnaven l'aire, però el resultat valia la pena: teles vermelles, grogues i blaves que marcaven l'estatus social de qui les vestia. Aquesta instal·lació no només és excepcional per la seva conservació, sinó perquè demostra que els ibers no eren simples pagesos, sinó que tenien una estructura industrial complexa i especialitzada. Descobrir Olèrdola és entendre que, molt abans de la Revolució Industrial, aquí ja es treballava per vestir el món de color. (Vídeo enregistrat 2025)

L’Esquerda, situat en un meandre estratègic sobre el riu Ter, no és només un dels jaciments més espectaculars de la geografia catalana, sinó també un arxiu excepcional per comprendre la transició entre l'antiguitat tardana i el món medieval. En aquest episodi, ens submergim en el període visigòtic per explorar les seves sitges excavades al sòl, unes estructures que van anar molt més enllà de l'emmagatzematge de cereals. Quan aquests dipòsits perdien la seva funció original, es convertien en abocadors que han preservat milers de restes de gran valor científic. L’estudi d’aquests continguts ha permès una fita excepcional: la recuperació de milers de restes animals, obrint la porta al paper fonamental de la zooarqueologia. Mitjançant l'anàlisi d'ossos de bous, porcs, ovelles i cabres, els investigadors han pogut reconstruir no només la dieta d'aquella societat, sinó també la gestió de la ramaderia i l'ús dels animals per al treball agrícola. Aquestes dades, sumades a l'experimentació arqueològica sobre els conreus de l'època, ens ofereixen una visió total del cicle productiu medieval. Les sitges de l’Esquerda són, per tant, veritables biblioteques biològiques que ens connecten amb la vida real i el paisatge viu de fa més de mil anys.

El projecte del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) representa una intervenció integral per recuperar la Necròpolis de Tàrraco, un dels conjunts funeraris més importants de l'Imperi Romà d'Occident. Localitzada l'any 1923 durant la construcció de la Fàbrica de Tabacs, el seu descobriment va ser una fita arqueològica mundial. L’eclesiàstic i arqueòleg Joan Serra i Vilaró en va liderar l’excavació, revelant una àrea de cementiri utilitzada entre els segles III i V dC amb més de 2.000 enterraments, fet que li va valdre el reconeixement com a Patrimoni Mundial per la UNESCO l'any 2000. L'actual reforma, dissenyada per l’equip d’arquitectes Urbana Strata, busca retornar la centralitat a aquest espai. El projecte preveu la creació d'un nou parc urbà arqueològic que integrarà el jaciment a la ciutat, eliminant barreres i creant un espai accessible i ecoeficient. La rehabilitació inclou la renovació integral del museu del jaciment, on es retrà homenatge a la museografia original dels anys 30 i es tornarà a exposar la icònica Nina d'Ivori. Amb el tancament del recinte el febrer de 2025 per iniciar les obres, la Necròpolis es prepara per i convertir-se en un pulmó cultural i verd per a Tarragona.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes custodia una de les cròniques més complexes del patrimoni català. Durant el segle XIV, aquest cenobi esdevingué el panteó de la dinastia dels comtes d'Urgell, però la pau dels sepulcres es trencà l'any 1906: els magnífics sarcòfags gòtics van ser venuts i traslladats als Estats Units i, actualment, s'exposen al museu The Cloisters de Nova York. Malgrat l'exili de l'art, les despulles humanes van romandre al territori. Des de l'any 2016, un ambiciós projecte impulsat per la Generalitat de Catalunya (a través del MAC), el Museu de la Noguera i el mateix monestir, n’estudia les restes òssies per identificar els membres clau del llinatge, com el comte Ermengol X. L'abast del projecte, però, va més enllà de l'anàlisi científica, ja que pretén reconstruir el panteó mitjançant les noves tecnologies. Fins ara, s'han aconseguit digitalitzar la totalitat dels sepulcres i ja se n’han reproduït tres a escala real. En l’actualitat, les restes es troben custodiades al monestir mentre s’enllesteix el projecte de museïtzació. L'objectiu final és que retornin definitivament a l'interior de les rèpliques dels sarcòfags originals. Aquesta recerca no és només una fita científica, sinó un acte de justícia històrica per retornar la memòria física i el llegat d'un dels llinatges més influents de la Catalunya medieval al seu lloc d'origen.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes custodia una de les cròniques més complexes del patrimoni català. Durant el segle XIV, aquest cenobi esdevingué el panteó de la dinastia dels comtes d'Urgell, però la pau dels sepulcres es trencà l'any 1906: els magnífics sarcòfags gòtics van ser venuts i traslladats als Estats Units i, actualment, s'exposen al museu The Cloisters de Nova York. Malgrat l'exili de l'art, les despulles humanes van romandre al territori. Des de l'any 2016, un ambiciós projecte impulsat per la Generalitat de Catalunya (a través del MAC), el Museu de la Noguera i el mateix monestir, n’estudia les restes òssies per identificar els membres clau del llinatge, com el comte Ermengol X. L'abast del projecte, però, va més enllà de l'anàlisi científica, ja que pretén reconstruir el panteó mitjançant les noves tecnologies. Fins ara, s'han aconseguit digitalitzar la totalitat dels sepulcres i ja se n’han reproduït tres a escala real. En l’actualitat, les restes es troben custodiades al monestir mentre s’enllesteix el projecte de museïtzació. L'objectiu final és que retornin definitivament a l'interior de les rèpliques dels sarcòfags originals. Aquesta recerca no és només una fita científica, sinó un acte de justícia històrica per retornar la memòria física i el llegat d'un dels llinatges més influents de la Catalunya medieval al seu lloc d'origen.

Pere Bosch Gimpera va ser un personatge clau en el panorama de l’arqueologia i la prehistòria, no només de Catalunya, sinó també a nivell internacional. Nascut a Barcelona el 1891, el seu llegat s’estén a través de dècades d’investigació, docència i difusió del coneixement sobre el passat. La seva obra ha estat fonamental per comprendre la prehistòria i la història antiga de la Península Ibèrica. Polifacètic i innovador, entre les contribucions de Pere Bosch Gimpera hi trobem nombroses obres i la fundació del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta institució es va convertir en un referent per a la investigació arqueològica a Catalunya. També va ser l’impulsor de la creació del MAC i el seu primer director. En aquest episodi de l’Arqueopòdcast volem aprofundir sobre la figura de Pere Bosch Gimpera, i especialment del seu “museu somiat”. Per això parlem amb el Dr. Josep Maria Fullola Pericot, Catedràtic emèrit de Prehistòria de la Universitat de Barcelona; i Àngels Casanovas, qui va ser conservadora del museu i ha comissariat l’exposició ‘El museu somiat. Pere Bosch Gimpera i el MAC’, una mostra que arriba en el cinquantè aniversari de la seva mort i que repassa la seva trajectòria personal i professional.

Teatre, amfiteatre i circ romà. Tàrraco comptava no només amb un, sinó amb el ‘triplet’ dels edificis d’espectacles d’una metròpoli romana. Aquesta singularitat es va poder gaudir gràcies a que va esdevenir capital d’una de les províncies imperials. I és que aquesta va ser una ciutat feta a imatge de Roma! En aquest nou episodi de l’Arqueopòdcast farem un viatge en el temps des del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, passant pel teatre, el circ i l’amfiteatre de l’antiga Tàrraco. Ho farem de la mà d’Ester Ramon, arqueòloga i conservadora del museu. Amb ella descobrirem aquests tres escenaris, cor de la vida social romana a la ciutat, i els espectacles que s’hi representaven.

Com vivien els romans? Com era casa seva? Quanta gent hi convivia? Què menjaven? On dormien? Eren totes les cases iguals? Ja sabeu que a l’Arquepòdcast Jove ens agrada anar a buscar la resposta a qui més en sap, als arqueòlegs! I, en aquest nou capítol, viatjarem molt per conèixer com vivien els romans. Farem una ruta per diferents museus d’arqueologia de Catalunya: anirem fins a Baetulo, l’actual Badalona; passarem per Iesso, a Guissona, i acabarem a Tàrraco, la Tarragona romana. Ens acompanyen l’Esther Gurri, conservadora del Museu de Badalona; el David Castellana, director del Museu de Guissona; i Ester Ramon, conservadora del Museu Arqueològic de Tarragona.

Plata, vidre, bronze… però, sobretot, ceràmica. Si pensem en els objectes de l’antiga Roma, aquest material, sostenible, econòmic i mal·leable, estava molt present en el dia a dia dels romans. Les descobertes fetes al llarg dels anys en els diferents jaciments catalans així ho constaten. Podem parlar de l’ús de la ceràmica a la cuina, en forma de recipients com gerres, bols, plats, àmfores o llànties, però també de manera més indirecta, com és el cas de la construcció o la decoració. La ceràmica sigillata, de fet, també reflecteix l’existència de tallers de producció local, que ajudaven a abastir comerços i llars en tot el territori. Com ens hem d’imaginar els objectes fets d’aquest material a l’època romana? Hi havia ceràmica de luxe? Què ens expliquen les peces que han arribat fins als nostres dies? En aquest episodi de l’Arquepòdcast descobrirem quin era l’ús quotidià de la ceràmica en un recorregut que ens portarà fins a Tàrraco, on entrevistarem Josep Anton Remolà, arqueòleg i conservador del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona; passarem també per Baetulo, on conversarem amb Esther Gurri, arqueòloga i conservadora del Museu de Badalona; i, per últim, acabarem a Iesso, on ens espera Josep Ros Mateu, arqueòleg municipal i conservador del Museu de Guissona.

L’imperi romà requeria d’una estructura molt complexa, a causa de la seva extensió. Resoldre el transport i les comunicacions entre els diferents territoris era indispensable. És cert que la gran autopista d’aquesta època era el mar Mediterrani, però tampoc podem oblidar que es va crear tota una xarxa viària per aconseguir línia directa amb Roma. En aquest context, Tàrraco té una ubicació privilegiada a Hispània: davant del mar, però prou connectada a l’interior. De fet, l’any 27 aC, l’emperador August va iniciar una reforma administrativa en la qual Tàrraco va passar a ser la capital de la província Hispania Citerior. No és d’estranyar, doncs, que una de les grans vies tingués parada en aquesta ciutat: la Via Augusta. Es tracta de la carretera més llarga de la Hispània romana: aproximadament 1.500 km que anaven des dels Pirineus fins a Gades, l’actual Cadis. Què en sabem d’aquesta via, una de les més transitades i estudiades de l’antiguitat? Què va suposar per a Tarragona? Quins monuments hi havia al seu voltant i quin rastre n’ha quedat avui? Per respondre aquestes preguntes i moltes més, en aquest episodi de l’Arqueopòdcast agafem la Via Augusta direcció Tàrraco! Farem parada al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), per parlar-ne amb Mònica Borrell, la seva directora.

Les consideracions ètiques o bioètiques en les restes osteoarqueològiques o antropològiques asseguren que la recerca i la gestió de les restes van més enllà d’una bona praxis tècnica: també implica responsabilitats socials i culturals. Aquest mes de novembre de 2024, el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) i la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya organitzen la I Jornada sobre “L’ètica en les restes osteoarqueològiques”. És la primera trobada catalana centrada en les restes humanes com a material sensible. En concret, es farà una reflexió de qüestions ètiques, de conservació, de cura, d’estudi i exhibició, amb ponències que presenten diversos casos d’Europa. També s’ha organitzat una taula rodona que pretén oferir una mirada de la realitat catalana. En aquest nou episodi de l’Arqueopòdcast parlem sobre aquest tema amb la Dra. Núria Armentano, arqueòloga, antropòloga i investigadora del Laboratori de Paleopatologia del MAC.

A l’Arqueopòdcast us proposem viatjar en el temps fins a un dels punts estratègics del territori català, a Ullastret, al Baix Empordà. En aquest episodi, descobrirem com captaven, aprofitaven i feien servir l’aigua els habitants d’aquest oppidum ibèric. L’aigua ha estat, justament, el fil conductor del 24è Cap de Setmana Ibèric, que s’ha celebrat els dies 5 i 6 d’octubre de 2024 als jaciments i museus de la Ruta dels Ibers. Més d’una seixantena d’activitats que han acollit 6.356 visitants. Una ocasió especial que ha servit per descobrir els usos i sistemes de gestió de l’aigua que van desenvolupar els ibers ara fa més de 2.000 anys, a través de reconstruccions històriques, tallers i visites teatralitzades. L’aigua és un recurs indispensable per la vida. Disposar d’aquest element natural és una qüestió vital que ha condicionat, fins i tot, la ubicació dels diferents assentaments al llarg de la història. Per a consum propi, per cuinar, per qüestions de salut, artesania o activitats constructives… quina importància creieu que tenia l’aigua en el dia a dia d’un poblat ibèric? En parlem amb Gabriel de Prado, responsable de la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Ullastret.