Advertise on podcast: Ensems

El dèficit fiscal del 8% del PIB sembla ser una constant universal, com la velocitat de la llum. Cada cop que es negocia un nou sistema de finançament, el resultat és el mateix: el govern de torn espanyol obre un Excel, poses el resultat que vol al final i va movent la fórmula fins que li dona exactament el que hi havia abans. Després ja pensarà com atacar els catalans per insolidaris, lladres i barruts. Elisenda Paluzie, catedràtica d'Economia de la UB i expresidenta de l'ANC, va viure des de dins la negociació de l'Estatut del 2005. Aquell setembre, el Parlament va aprovar un text que canviava el model: la Generalitat recaptaria tots els impostos. Paluzie i el seu company Jordi Pons van assessorar tant Esquerra com Convergència. Però aquell Nadal, la proposta de l'aleshores ministre d'Economia Pedro Solbes ho va capgirar tot com un mitjó. "Volien que diguessin que era una millora, i no ho podíem dir". Què es negociava realment entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero? Que si Convergència guanyava les eleccions, no es repetiria el tripartit i Mas seria president. La resta era teatre. Avui, Esquerra ja no es pot fer enrere de renunciar als 4.700 milions perquè necessita dir que ha aconseguit alguna cosa a canvi de donar suport al PSOE, encara que no hi hagi realment ni ordinalitat ni concert. Però el guany net real pels catalans és de 300 milions. A Catalunya s'ha provat tot, però no s'ha provat d'anar fins al final. Conversa amb Elisenda Paluzie, catedràtica d'Economia de la UB i expresidenta de l'ANC, conduïda per Jordi Graupera, professor universitari i president d'Alhora. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Diem que som 10 milions de catalanoparlants, però digitalment només en som 5. Només un de cada cinc dispositius als territoris de parla catalana està configurat en català. Això vol dir que quan les grans plataformes mesuren el mercat, no ens veuen. I si no ens veuen, no existim. Albert Cuesta, enginyer, periodista tecnològic i activista lingüístic, porta 15 anys lluitant perquè el català tingui presència al món digital. Va ser ell qui va aconseguir que Twitter incorporés el català, qui ha pressionat Google, i qui ha treballat durant 9 anys perquè SEAT finalment tingui els menús dels cotxes en català. "La veritable amenaça pel català al carrer no són els paquistanesos ni els xinesos. Són els llatinoamericans, que pensen que aquí ja els entendran en espanyol." La responsabilitat és individual i col·lectiva: si una plataforma no ens dona el servei que mereixem, "votem amb la cartera, fotem el camp". Però també institucional: com és que els Mossos compren cotxes patrulla sense menús en català? Com és que la Generalitat et contacta per WhatsApp, un servei privat de Zuckerberg? Conversa amb Albert Cuesta, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora. Entra a configura.cat i configura els teus dispositius en català. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El sector del porc genera 9.000 milions d'euros anuals, dona 35.000 llocs de feina directes i exporta el 65% de la seva producció. El 25% del porc que es consumeix a Europa és porc català. Són xifres impressionants, dignes d’un miracle econòmic si no tenim en compte les externalitats. Però darrere d'aquests números hi ha un model econòmic que depèn de mà d'obra barata importada, amb gran impacte ambiental, que concentra el poder en grans integradores, i que a cada crisi expulsa una mica més els petits ramaders independents del territori. L'Oriol Rovira és ramader al Lluçanès. Té 300 truges reproductores en una explotació familiar independent. "Cada crisi que passa, fem més fortes aquestes grans empreses, aquests grans integradors, aquestes grans pinsaires, aquests grans exportadors de carn, que fa que cada cop siguem menys qui ens dediquem a ser pagesos", explica. Fa trenta anys, en deu quilòmetres de carretera des de casa seva fins a Oristà hi havia sis o set explotacions. Ara són els únics. El model d'integració domina el sector: grans empreses lloguen granges, hi porten els animals, el pinso, els veterinaris i els medicaments. El pagès cuida els animals i gestiona els purins a canvi d'un salari fix, amb menys risc però també sense poder de creixement. L'integrador, que sovint té fàbrica de pinsos pròpia i economies d'escala gegantines, s'emporta el gruix dels guanys. El 55% de les reproductores estan integrades, i això és perquè aquesta fase de la cria del porc té certes complexitats. A l'engreix, en són més del 90%. Fins i tot els holandesos, que estaven obligats a tancar granges per una sentència sobre la producció de residus, venen a engreixar els porcs a Catalunya, que també és l’escorxador d’Espanya i de part d’Europa. I és als escorxadors, sales de desfer, transport, etc., on s’hi concentra la mà d’obra més precària, la que ningú vol fer i tothom al territori ho sap. Això genera una saturació de serveis i un creixement de discursos d'extrema dreta en comarques com Osona, mentre al mateix temps la realitat demostra que aquesta immigració ve a treballar en condicions paupèrrimes, no a cobrar ajudes. Des d'Alhora defensem que dependre d'un sector tan intensiu en mà d'obra importada és un mal negoci pel país, però també per la gent que hi viu. El canvi de model econòmic no es podrà fer sense els productors, des de les macrogranges fins als grangers independents. Tampoc es podrà fer només amb ells. Però si l'administració no hi fica mà, res no canviarà. L'Oriol parla de topalls quan li pregunten què canviaria del sector. "Topalls de producció, topalls de beneficis a nivells econòmics, o topalls de facturació, perquè no pot ser que cada cop les empreses siguin més grosses i cada cop tinguin més tros del pastís amb tot això, amb tot el que comporta". La pesta porcina no és només una crisi sanitària. És una oportunitat per fer-nos les preguntes que feia anys que havíem d'haver-nos fet sobre què volem ser com a país, sobre quin model econòmic necessitem, i sobre com garantim que la gent que estima la terra i que vol jubilar-se de pagès pugui fer-ho sense haver de vendre's a una gran empresa. Un podcast conduit per Jordi Graupera, president d’Alhora, amb la col·laboració de Mariona Bosch, secretària general del partit. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Parlem molt d'immigració però parlem poc de les dades. Catalunya ha rebut una onada migratòria molt elevada, molt ràpida, en un període de temps curt. La raó? Dues causes: el model econòmic que fa que vingui un tipus d'immigrant a fer un tipus de feina, i una raó demogràfica que té a veure amb quants fills hem tingut els últims 40 anys en aquest racó de món. Alícia Adserà, economista i professora de demografia a Princeton, explica com Catalunya està davant d'una tempesta demogràfica perfecta: "Portem dècades acumulant això. Els naixements han sigut molt baixos, i per l'altra banda és un país amb una esperança de vida de les més altes del món. A més, la generació que ara s'està començant a jubilar és de les més nombroses que hi ha hagut. No és només que hagin tingut pocs fills, sinó que ells són molts." Durant dècades vam gaudir d'un "període de bonança increïble" amb molta població en edat de treballar. Però "es va desaprofitar, el que era més fàcil va ser posar aquests recursos en transferències o invertir en sectors molt improductius en comptes d'invertir en sectors basats en capital", explica Adserà. I és contundent: "Parlem de turisme, construcció, agroalimentari... Això és una mala inversió. Van fer tot al revés. Van optar per sectors que l'únic que portaven era salaris baixos." El resultat: "Tant pel contracte intergeneracional necessitem més gent, com pel model econòmic també és intensiu en mà d'obra de baixa qualificació que necessiten el turisme, el porc, l'agricultura, la construcció. Estem en una situació problemàtica en sentit demogràfic, però també perquè el model econòmic encara empitjora la situació." Una conversa conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Miquel Bonet és un periodista incòmode. L'han fet fora de tot arreu. De RAC1, del Nacional, del Diari de Tarragona. No perquè el seu producte sigui dolent, sinó precisament perquè és bo. Però diu coses que no agraden. No juga al joc que volen que jugui. I en un món periodístic català on la supervivència depèn de "ser raonable", Bonet representa tot el que el sistema no pot permetre's: un columnista que no es deixa domesticar. "I el Miquel Bonet és moltes coses, però no és raonable" explica Jordi Graupera al començament de la conversa. Potser per això no han aconseguit domesticar-lo. La conversa desgrana la precarització salvatge del periodisme català: columnistes que cobren entre 20 i 150 euros per peça, píndoles a RAC1 pagades a 40 euros bruts, mitjans subvencionats que mantenen els periodistes en condicions de semiesclavitud mentre el poder polític controla l'aixeta dels diners. Però darrere d'aquesta precarietat econòmica hi ha una precarietat més profunda: la moral. Catalunya és "un país en guerra on només dispara un bàndol", un desert on només hi ha guerres de posició i on l'acceptació de la derrota s'ha convertit en l'única estratègia possible. Els socialistes estan retallant les aixetes de la cultura catalana "d'una manera discreta", ofegant el sector sense fer soroll. A TV3 hi ha "un procés d'espanyolització bastant radical". Ell ha triat ni adaptar-se ni amargar-se: "Jo vaig entrar en aquest món per passar-m'ho bé, bàsicament. I m'ho he passat molt bé, la veritat". Una conversa imprescindible sobre com funciona realment el periodisme català, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El 2014, el 45% dels escocesos van votar per la independència en un referèndum pactat amb Londres. El Brexit va fer pujar el suport fins al 58%. El 2021, majoria aclaparadora pro-independència: 72 escons de 129. I malgrat tot això, 11 anys després, el moviment independentista escocès està encallat. Daniel Cetrà, politòleg especialista en nacionalisme i política escocesos, explica com Escòcia ha triat el que ells consideren la via "pragmàtica" i de la "paciència": l'SNP, únic partit majoritari independentista amb valors progressistes, opera dins d'una relativa comoditat. Són reconeguts com a nació, receptors nets del sistema de finançament britànic, i la seva estratègia es limita a tornar a ser majoria al Parlament escocès per "pressionar" Westminster. El resultat: Westminster diu que no indefinidament i el moviment s'estanca. Elisabet Vives, responsable de política internacional d'Alhora i resident a Edimburg, estableix paral·lelismes demolidors amb el procés català, sobre els que Jordi Graupera, president d'Alhora, ironitza: "Doneu-me 68 diputats i faré la independència", una frase de Junqueras que il·lustra la lògica que va condemnar el procés. Però Vives planteja la pregunta crítica: podem els catalans esperar tant com els escocesos davant de la urgència nacional i lingüística? Cada any que passa, el català perd 100.000 parlants habituals, mentre que a Escòcia la llengua no és un pilar fonamental per l'alliberament nacional, i culturalment tenen una feina feta que els catalans no tenen: "Posem per exemple el cas de les seleccions esportives". Les democràcies liberals tenen límits estructurals per donar sortida democràtica als processos d'autodeterminació. Graupera explica com el 2017 es pensava que la independència de Catalunya representaria un compliment (fulfillment) del que havia de representar una democràcia liberal. Però es va demostrar exactament el contrari. Els estats van mostrar els seus límits reals, revalidats després de la Segona Guerra Mundial: la Unió Europea es va crear per frenar per igual els nazis i els processos d'autodeterminació interns, una mena d'imperialisme intern que prioritza la integritat territorial per sobre de la voluntat democràtica dels pobles. Una conversa imprescindible sobre per què la via legalista sense conflicte real només porta a l'estancament, i per què Catalunya no pot permetre's l'escenari Quebec quan el temps corre en contra nostre. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Natalitat, immigració i envelliment: les tres crisis que ningú no vol afrontar alhora i cal afrontar alhora. Tothom que vulgui vendre un discurs sobre natalitat sense parlar de les altres dues coses vol prendre el pèl a la gent. Fa 40 anys que Catalunya està per sota de l'anomenada taxa de reemplaçament: no tenir prou fills per mantenir la població estable sense immigració. I durant tot aquest temps no s'ha fet res políticament. Ara que la crisi demogràfica sembla inevitable, l'única resposta és culpar els ciutadans dels problemes que venen, entre ells, els immigrants. Mariona Lozano, sociòloga i demògrafa del Centre d'Estudis Demogràfics, desmunta alguns dels mites sobre la natalitat: "Està demostradíssim que donar diners per tenir fills no millora la situació. La gent no té fills perquè no reuneix les condicions d'estabilitat sota les quals vol tenir-los, no perquè no tingui 1.000 euros a la butxaca". Ni tan sols si tinguéssim la política familiar de Suècia i tinguéssim els fills que diem voler tenir, explica, arribaríem a revertir els efectes de l'envelliment. El gruix del problema és cultural i estructural. Bona part del model econòmic català (turisme, agricultura intensiva, sector porcí) se sustenta tòxicament en la importació massiva de mà d'obra barata, externalitzant tots els costos socials d'aquesta immigració mentre manté la població autòctona en la precarietat que impedeix tenir fills. I encara que sigui difícil de revertir, entre un 1,08 i un 1,3 de taxa de fecunditat hi ha una gran diferència. Potser una bona política de natalitat és invertir en Rodalies, per exemple, perquè la gent pugui arribar a l'hora a la feina i tenir una vida professional més plena que li faciliti la decisió de tenir fills. La resta de polítiques es demostra que funcionen de forma molt limitada. Conversa amb Mariona Lozano, sociòloga i experta en demografia social, i Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora. Condueix Jordi Graupera, president d'Alhora. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

L'articulisme a Catalunya viu sota pressió. Els mitjans paguen entre 30 i 70 euros per article mentre mantenint els articulistes "amb l'aigua al coll" perquè mai puguin alçar la veu amb llibertat. Però la pressió ha canviat de forma. Montserrat Dameson, jurista, politòloga i articulista a mitjans com El Nacional, explica com abans els partits processistes intentaven comprar-te amb ofertes de feina. Ara, amb els socialistes governant a tots els nivells, la pressió és més perversa: "Ha estat fer que et sentis condemnat a la irrellevància." Pol Viñas, llicenciat en Filosofia, Política i Economia, escriu a Núvol i representa una generació que ha aterrat al debat públic quan el país ja no tenia forces per vendre esperances. "La pressió és escriure des de la crítica sense ofegar-me en el cinisme absolut." Els temes més necessaris són els més tòxics. La immigració, el feminisme crític amb el gènere, la llengua: tot allò que cal dir és allò que el sistema castiga. "Quan l'esquerra abandona el tema de la immigració, hi apareixen els de dretes i en fan profit", alerta Dameson. Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora, explica com militar obertament l'ha alliberat: "Tothom sap que no estàs en venda perquè ja tens la teva pròpia botiga." Però Dameson i Viñas han escollit resistir sense estructura política al darrere. El sistema aplaudeix sovint la forma però ignora el fons. "Sempre és un afalagament personal que et va traient cap a un món en què les teves idees polítiques són secundàries", explica Jordi Graupera. I apareix el cinisme: articulistes que un dia defensen una cosa i l'any següent la contrària per adaptació als vents dominants. Els socialistes governen Barcelona, la Generalitat, l'estat espanyol i tenen un vicepresident a la Comissió Europea. La pinça s'estreny. Però aquesta generació ha après una cosa: "Criticar els socialistes no és en va. Encara que et faci sentir boig, val la pena. Perquè sobre cada crítica es construeix un espai de llibertat." Una conversa imprescindible sobre precarietat, censura i resistència en l'articulisme català, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El Barça és on s'amaga el virus que som els catalans. Quan els espanyols ens posen la vacuna per destruir-nos, ens refugiem al Barça per expressar la nostra veritat política. Per això ens volen ficar al cap que hem de separar el futbol de la política, una idea absurda que no fa cap sentit en cap lloc del món. El Barça expressa les nostres batalles polítiques perquè amb el Barça es poden dir totes les coses que no diem gairebé enlloc més, en particular a la política: parlar de guanyar, exigir guanyar. I per això els enemics de la llibertat de Catalunya també hi són representats, perquè els cal que perdi. David Carabén, vocalista de Mishima, i Manel Vidal, autor de "La passada a l'espai" i membre de La Sotana, expliquen com el nunyisme no és només una manera de veure el Barça sinó una actitud vital davant del fet de ser català: del "meu mal no vol soroll" al "millor quedar segon i sobreviure que primer i arriscar la mort". Som una de les centralitats futbolístiques mundials però no som conscients de la sort que tenim. El Barça t'obliga a preguntar-te si t'estàs flipant o si l'autoodi està fent pensar que ets menys del que realment ets. Els catalans elevem herois molt ràpid i després els deixem caure. I parlem de Lamine Yamal. D'aquesta catalanitat híbrida que des del club s'hauria de potenciar perquè parli en català cada vegada que s'expressa. Dels catalans que quan ho peten es fan espanyols, i de la por que se'ns escapi el millor jugador del món. Perquè Miami no ens vol destruir, però Madrid sí. Els jugadors desacomplexats del Barça ens han ensenyat a desacomplexar-nos. En Stoichkov, el Johan Cruyff seleccionador català. Aquest tipus de miralls ens ensenyen què podríem ser i no estem sent per una mena de repressió interior. Una conversa imprescindible sobre futbol, política, identitat i llibertat, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb David Carabén (Mishima) i Manel Vidal (La Sotana). Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Quan dues persones comencen a parlar a Catalunya, tendeixen a convergir cap a una de les dues llengües en qüestió de segons. Durant dècades, els catalans hem convergit cap al castellà per indefensió apresa. Però això està canviant. Anna Arqué, portaveu de Mantinc el Català, explica com un grup de ciutadans sense experiència activista va crear un moviment que ha aconseguit el que quaranta anys de governs nacionalistes no havien aconseguit: generar un imaginari col·lectiu potent al voltant de no canviar mai al castellà. Gerard Insa, professor de matemàtiques i ara activista per la llengua, va anar a urgències per una lesió a l'espatlla. La doctora el va tallar: "Hable en español o no le atiendo". Gerard va plantar cara, va fer un vídeo viral i el seu cas s'ha convertit en exemple d'assertivitat lingüística. "És impossible que una traumatòloga a Catalunya no entengui 'espatlla'. No és qüestió de comprensió sinó de negociació política." El sistema polític busca pau social convencent-nos que no hi ha res a fer però som més forts del que sembla. El català és la llengua de la llibertat i el país és nostre. Conversa amb Anna Arqué, portaveu de Mantinc el Català, i Gerard Insa, professor i activista lingüístic, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora, amb Júlia Ojeda, vicepresidenta d'Alhora. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

La sentència del TSJC contra l'anomenat Decret Aragonès no busca el 25% de castellà a les aules. Busca la desaparició dels catalans com a comunitat política. L'arquitectura jurídica espanyola està dissenyada sabent que aquesta assimetria porta a la desaparició de les llengües no castellanes. La sentència prohibeix que l'escola formi part d'un programa de normalització lingüística. Elimina els programes d'immersió que serveixin per millorar el català o incrementar-ne l'ús. Suprimeix l'obligació que les relacions amb famílies siguin en català. Converteix l'espai fora de l'aula en un territori sense regulació lingüística. "L'escola ha de servir per aprendre una llengua, però no per revertir el procés de minorització." La nostra existència els recorda que la castellanitat no és la universalitat sinó una particularitat més. Per això som una molèstia que cal erosionar. Davant d'això, la política catalana s'adapta a la repressió abans que arribi: "És la indefensió apresa: preveient la bufetada, ja experimentes el dolor abans que te la fotin." Conversa amb Jordi Martí Monllau, filòsof i professor, i Mariona Bosch, editora i membre del Consell Nacional d'Alhora, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora i professor universitari. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El futur del català no es decideix només a les escoles o als parlaments. Es decideix també a les oficines, a les plantes de producció, a les reunions de direcció, a les polítiques de recursos humans. Cada dia, milers de professionals estrangers altament qualificats arriben a Barcelona per treballar en empreses tecnològiques que mai els oferiran la porta d'entrada a la cultura catalana. Mentrestant, centenars de treballadors de baixa qualificació s'instal·len a pobles com Guissona, transformant demogràficament comunitats senceres sense que les empreses que els contracten assumeixin cap responsabilitat en la seva integració lingüística. Ernest Pérez-Mas, CEO de Parlem Telecom, ha demostrat que el català és negoci: la seva empresa, diu, ofereix el millor servei al client de tot l'estat espanyol funcionant exclusivament en català monolingüe. "No hi ha cap companyia que faci la mateixa política. Cap no està en català per defecte", explica Pérez-Mas, que en 38 anys parlant només català als Països Catalans ha tingut només 3 incidents. Albert Mercadé, directiu de Basetis, i Joana Verdera, empresària experta en política lingüística empresarial, aporten les seves experiències sobre com implementar polítiques catalanes amb naturalitat i creant "espais segurs" per a la llengua. Quan una empresa catalana funciona amb fragmentació lingüística interna paga costos ocults en eficiència, productivitat i cohesió dels equips. Quan contracta massivament sense integració, trasllada a l'administració pública els costos d'infraestructures i serveis que necessiten aquestes noves poblacions. L'economia catalana en general paga un preu alt per aquesta desconnexió entre empresa i país. El català és l'element més barat, més fàcil i més eficaç de transmissió d'una identitat: "Tu li ensenyes català a algú i estàs fabricant un català", explica Jordi Graupera, president d'Alhora, a l'inici del podcast. Una conversa imprescindible sobre com les empreses poden ser agents de construcció nacional per ser més competitives, més arrelades i més plenes. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

Els números sempre són els mateixos, no són novetat. Catalunya recapta 94.000 milions d'euros anuals però 20.000 milions marxen cap a Madrid i no tornen mai. Aquest dèficit fiscal del 8% del PIB és una sagnia única al món que porta 40 anys esquilmant l'economia catalana. Ho explica Xavier Martínez Gil, expert en fiscalitat de l'Agència Tributària de Catalunya i líder del col·lectiu Primer d'Octubre dins d'Esquerra Republicana. L'objectiu és evident: mantenir Catalunya en una dependència permanent que impedeixi la seva prosperitat natural.  Des de com Repsol tributa a Madrid tot i que el seu fet imposable sigui físicament a Tarragona, fins a la manipulació de les estadístiques d'importacions que entren pels ports catalans, Martínez Gil demostra com l'Estat espanyol falseја els números per justificar el robatori. El sistema de finançament tracta Catalunya "com el fill adolescent que cobra una setmanada" quan en realitat és l'element més productiu de la família. Madrid pot fer dumping fiscal rebaixant impostos perquè els catalans els paguem els serveis. Mentrestant, l'acord del 14 de juliol entre Illa i Sánchez és "paper mullat i físicament impossible de complir".  Una conversa imprescindible sobre com l'enginyeria fiscal espanyola condemna Catalunya a la mediocritat, conduïda per Jordi Graupera, president d'Alhora.  Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

El PP i Vox volen convertir Alacant en una excepció castellanòfona al País Valencià. L'objectiu és clar: iniciar un efecte dòmino que acabi amb els drets lingüístics dels valencians, començant per la ciutat més vulnerable del sud i estenent la castellanització cap al nord fins arribar a València. Si Alacant cau, la propera serà Elx; si cau Elx, el procés de sudització continuarà imparable. La consulta educativa del conseller José Antonio Rovira va demostrar que hi ha més resistència del que sembla: un 20% dels alacantins van demanar ensenyament en valencià, però aquest resultat molesta perquè demostra que hi ha país. Per això intenten manipular els règims de predomini lingüístic per ignorar la voluntat popular i imposar el monolingüisme castellà com a únic horitzó possible. Jordi Graupera, president d'Alhora, es desplaça a Elx per parlar amb Marinela Garcia Sampere, catedràtica de Filologia Catalana a la Universitat d'Alacant i vicepresidenta d'Acció Cultural del País Valencià, i Josep Enric Escribano, president d'El Tempir d'Elx, sobre per què la batalla d'Alacant és la batalla de tot el país i com aturar l'estratègia espanyolista que vol dividir per vèncer. Una conversa imperdible sobre la resistència valenciana al front més calent del conflicte lingüístic. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat

La gestió forestal a Catalunya no és només una qüestió tècnica: és un acte polític que defineix el model de país. Tallar o no tallar, fer cremes controlades o deixar créixer el bosc sense control, són decisions que responen a una visió territorial que sovint prioritza el creixement urbà per sobre del món rural i la muntanya. Catalunya es troba entre les cinc comunitats de l'Estat espanyol que menys inverteixen per hectàrea forestal. Aquest abandonament del territori es tradueix en boscos carregats d'energia acumulada que els experts adverteixen que un dia explotarà de manera descontrolada. Paral·lelament, la massificació de la muntanya ha portat els rescats de 200 a 2.500 anuals, col·lapsant un sistema que no estava preparat per aquesta afluència. El bomber Rafel Esteban, amb 39 anys d'experiència al Cos de Bombers de la Generalitat i especialista en rescats de muntanya, explica les implicacions de l'abandonament dels boscos catalans. "Quan ja ningú va al bosc a fer carbó o llenya, la natura acumula combustible que espera el moment d'explotar". Una conversa molt interessant sobre gestió forestal, l'ofici de bomber i el seu paper durant el procés i la relació dels catalans amb el seu paisatge natural, fonamental per a la supervivència de la nació, conduïda per Jordi Graupera, professor de filosofia i president d'Alhora. Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat